Ara fa quinze anys descarregava el meu últim quatre de vuit. Ho feia perquè, una setmana després, enfilava camí cap a aquestes terres on he viscut els últims anys. Terres que són casa.
El Quatre de vuit és un castell frontera. Ho és ara i ho era – encara més – al segle XX. Ho és ara perquè és una construcció que necessita d’una certa tècnica, d’un cert nombre de persones sostenibles en el temps i d’una estructura associativa que ja no s’improvisa. Probablement la gent del món casteller compartirà aquestes afirmacions.
Ho era el segle passat per que realment marcava el límit superior dels castells. Era tan important que es va guanyar el sobrenom de «Carro gros» i a ben segur que se’l mereixia. Tant sols visitant les estadístiques es pot comprovar com n’era de car de veure.
Per fer-nos una idea, quan jo vaig fer castells amb els verds de Vilafranca al pom de dalt – des del 1976 fins el 1980 – vaig pujar-lo onze vegades i només en vaig arribar a baixar-ne de dos. Ni parlar del tres de vuit o la torre els quals no vaig aconseguir coronar mai. El límit era clar i els castells superiors que avui coneixem tenien la mateixa possibilitat de ser reals – en la imaginació d’un nano de 8 o 9 anys – com qualsevol tità de la mitologia clàssica.
Tornem a aquell últim carro gros de finals de juny del 2006. Als Castellers de Sants, la temporada 2006, ens presentava diferents reptes tant tècnics com socials. Els tècnics demanaven la renovació periòdica de la canalla i la substitució d’alguns elements – entre ells jo mateix – del tronc. Els socials es caracteritzaven per seguir sent la colla que sortia a les actuacions amb el casc de taekwondo. Això volia dir que no es podia associar augmentar la protecció de la canalla amb l’estirar més el braç que la màniga i ser més temeraris. Per desgràcia, la qüestió social va quedar desdibuixada unes setmanes després a nivell general del món casteller.
Pel que fa a la tècnica, veníem de caure d’un quatre de vuit tant sols un mes abans i vam haver de treballar contrarellotge per tenir a punt la renovació de la canalla. L’aposta, recordo els diàlegs amb la Mireia i l’Aina, era arriscada i la vam pensar molt.
Quan va arribar el moment, el quatre estava a punt. A plaça, després dels darrers comentaris a la canalla, vaig ocupar el meu lloc per pujar. L’Alfred, el meu segon, s’estrenava en els castells de vuit. Cometaris d’ànim. Érem a la Zona Franca de Barcelona i la nostra rengla mirava cap Montjuïc. A la dreta, lluny, el mar.
Pugem sobre la pinya i després ens col·loquem. Comprovem les mides i el donem per bo amb una senyal a l’Andreu, el cap de colla. El castell puja tranquil i a diferència d’un mes abans, no se’ns obra. La canalla comença a pujar i sembla que tot va bé. Al cap de poca estona, concentrat, sento l’acompanyament de l’aleta i els castell comença a tenir un lleuger tremolí però sense perdre mides.
Quan començo a escoltar els crits d’alegria me n’adono que ho estem fent, estem canviant el pom de dalt, estem començant a escriure el futur, estem enfilant la temporada. Veig la canalla passar, els dosos, el moviment dels quints. Aquí m’aturo.
Alliberat del pes i de la responsabilitat penso en mi i en el que ara començo. Penso en el que tanco i en el que s’obra. Penso en el conegut i el que estar per conèixer. Perdo la mirada i quan la retrobo són els ulls de l’Alfons, al meu davant compartint pis, els que em miren. Una llàgrima em delata però ell em retorna un rostre de comprensió, d’entendre el moment, d’acompanyament. Els companys també se n’adonen del moment.
Em toca baixar. Abraçades, ànims i crits. Eufòria i promesa de futur. Un cop acabada l’actuació però el sentiment canvia. Final de revetlla. Final de trajecte. Consciència de que potser – com així ha sigut – era l’últim.
Les coincidències del temps han fet que també a finals de juny, però d’ara fa dos anys, el pare fes el seu últim «quatre de vuit». Com el meu castell, ell també n’anticipava un de més paradoxal i n’era conscient del que significava. Anys enrere inclús n’havíem parlat alguna vegada.
Era conscient que marxava i que deixava un llegat. Un llegat de cura pels altres, un llegat de bondat. Una mirada que s’estenia per cuidar a la Mare, el Salva, la Tieta Maria. Una mirada que es fa present més enllà del cercle familiar i abasta a tanta gent. A molta gent.
Avui, dos anys després, no deixo de pensar-hi. No puc deixar de pensar-hi relacionant les dues efemèrides. S’hi sumen, en aquest fred mes de juny austral – de tants finals i recomençaments en l’hemisferi nord – les partences de dues persones admiradíssimes aquí a l’Argentina: l’escriptor Juan Forn i el sociòleg i filòsof Horacio González. Dues persones amb qui m’he sentit convidat a formar part d’aquest poble tant complex que habita aquests territoris.
Al pare potser li hauria agradat la metàfora castellera. Probablement aquestes no tenen gaire sentit per a les persones del entorn d’aquestes dues figures. Però em sembla que a ells els hi agradarien. De totes maneres, per tancar aquest text, he trobat aquestes paraules del mateix Juan Forn que segur que també ens donen aixopluc: «morir es como nadar en la noche».