Així comença una de les pregàries cantades més solemnes que es poden sentir a l’església. També és un dels cants que, quan ens reuníem i reunim a casa amb els pares, germans, tiets i cosins cantem amb alegria i, també, amb una bona dosis d’humor al recordar el repic de campanes que el solia precedir.
A casa, la mare sempre ha estat de “Ca la missa”, activa a la parròquia en totes les seves vessants i una fidel compromesa amb l’altre. En canvi, el pare, venint d’una tradició pagesa més desconfiada, no ho va ser mai de creient. Tot i això, hi havia alguns dies del calendari en que sempre l’acompanyava a l’església. I no només l’acompanyava, sinó que quan era allà participava amb els cants com el que més. Els germans tampoc hem sortit creients però també hem sabut trobar els moments per acompanyar a la mare.
El “Glòria”, d’alguna manera, bé a situar-nos en aquest punt: una pregària que té un sentit religiós a la qual li hem donat un motiu de germanor. També, ho he de dir, a vegades feia “enfadar” a la mare per que deia que ens en enfumíem. Ho deia però conscient de que cantar-lo plegats ens unia i ens uneix.
L’Alzheimer és implacable amb qui el pateix i amb qui l’envolta. Toca mecanismes del cervell que encara desconeixem que fan que la persona que el pateix es desdibuixi. Que al cap de tres minuts no recordis un fet rellevant és desconcertant. Que la quotidianitat no estigui assegurada i que la continuïtat – que ens dóna la comprensió del món – jugui contínuament amb tu, és de pel•lícula de terror.
Ara bé, en aquest desconeixement hi trobem una cosa ben singular: la música. La mare pot no recordar qui ha estat amb ella en els últims deu minuts però, i això és fascinant, és capaç de cantar un llarg repertori de música popular catalana sense cap problema i aportant, a més, versions que vénen directament d’un passat remot.
Aquests dies, de bon matí, hem cantat cançons d’un ample repertori que van des del “si tu vas al cel amb patinet”, “les tres pometes” o “les dotze van tocant” fins, és clar, al “Glòria”.
Fa pocs dies, una veïna de tota la vida se’m va acostar i em va dir que dies enrere s’havia emocionat. Em va comentar que estava estenent roba i que, de sobte, ens va sentir cantar. Ens va sentir cantar precisament el “Glòria” i, en acabar-lo, ens va sentir fer un esclat d’aplaudiments. Ens va sentir riure entre la trapelleria i el goig de cantar junts. Ens va sentir sent feliços.
“…i en la Glòria de Déu pare, amen”