No sé ben bé per què, però avui me n’he adonat. Aquesta bicicleta i jo fa vint anys que anem junts. En sóc conscient per que fa el mateix temps que vaig començar a una feina i la bicicleta que tenia llavors – amb la cadireta per portar els nanos – me la van robar a fora.
Vaig anar a comprar-ne una amb el requisit de que fos compacta, forta i que, si me la robaven com les cinc anteriors, no em fes massa «mal». Per tant, el preu també no havia de ser una gran despesa.
Tot aquest inici té com a escenari Barcelona i potser cal dir-hi alguna cosa més. Als inicis, a Vilafranca, hi he tingut vàries bicicletes al llarg de la meva vida i algunes les recordo especialment. La primera BH, més petita que les «Torrot» dels meus germans grans i, impossible d’oblidar, la primera Bicicross gentilesa dels castellers de Vilafranca. En aquella època – anys setanta – la canalla castellera teníem molts regals.
Més endavant, amb la col·laboració de tots els germans ens vam comprar una bici de carreres. La fèiem servir tots. En tinc molts records de les pujades i baixades pel Penedès. Recordo sempre especialment el «Tomb de Font-Rubí».
Com a adolescent, coincidint en aquest temps, vaig heretar la vella bicicleta de l’avi. Tota rovellada, li vaig arreglar les rodes, canviar el seient i la vaig fer servir fins que me’n vaig anar a viure a Barcelona. Encara ara està penjada al magatzem de casa amb la seva antiga matrícula: 426.
A Barcelona vaig tardar ben bé un any i mig abans de decidir-me a tenir-ne una. Recordo perfectament quan la vaig comprar – de «segona mà» – i com va ser la sensació al sortir als carrers. Una ciutat tan hostil per la bicicleta – anys noranta – va ser com un rampell de llibertat córrer pels seus carrers. Al tenir-la per primer cop vaig anar fins al Trencaones del Port sense deixar de pedalejar quasi en èxtasi.
Com d’altres bicis, als carrers de Barcelona – no sé com és ara – tenien tendència a «desaparèixer». Fins a cinc vegades vaig tenir aquella sensació de frustració. En dues ocasions, fins i tot, van tenir la gentilesa de deixar el «candau» penjat de l’arbre o fanal on l’havia lligada. Aquesta va ser la primera.
Fet aquest repàs, la bici que veieu a la foto tot i ser barcelonina, encara és amb mi. Fins que no vam venir a viure a l’Argentina, va fer molts quilòmetres per diferents zones de Barcelona. De Sants al centre, a la vila olímpica, al Forum, a Joanic, al Raval. A diferents oficines d’un banc en el que vaig treballar. Bicicleta amunt i avall veien com apareixien el carrils bicis del Paral·lel, de Diputació i Consell de Cent. El de la Gran Via, etc.
Quan vam venir cap aquí l’anàvem a deixar. Era impossible enviar-la per vaixell, pensàvem. La veritat és que la fama d’estafadors de la gent del transport en el Port ens la van demostrar. Vam demanar pressupost i ens van dir tant per metre cúbic. Assumint el que teníem pressupostat vam fer els paquets incloent-hi la bici. Tres metres cúbics i mig mesurats al milímetre. Ells, «més hàbils», amb la mercaderia ja entregada en van comptar deu. La bici n’ocupava dos!
En fi, més enllà d’això, la bici fa temps que roda per la ciutat que ens acull aquí a l’Argentina. Li he canviat rodes, pneumàtics, canvis – amb el que costa ja que nos són els mateixos sistemes – però ella continua funcionant. A les diferents bicicleteries on l’han tractada sempre els ha cridat l’atenció. És diferent.
M’agrada la imatge d’un senyor gran amb gorra i ben tapadet que es mou pels diferents carrers de la ciutat. És una imatge quotidiana en els nostres carrers. I no només senyors grans, també homes i dones de totes les edats que fan servir la bicicleta com a vehicle de transport.
De fet, potser com a un homenatge doble, la imatge que em ve al cap és la del Sean Connery a la pel·lícula «Finding Forrester» en el moment que va en bicicleta pels carrers de Nova York. Hi ha una estètica d’una bellesa inquietant en el gest, en la composició.
Per tant, llarga vida a les bicicletes en totes les seves variants i molts records per totes aquelles que ens han acompanyat. Per molts anys.