Sempre m’ha agradat Rússia i la seva àrea d’influència. Des de ben petit he somiat amb la ruta de Miquel Strogoff – teníem un còmic de Bruguera a casa – i noms com el del Volga, Irkutsk o Omsk m’eren familiars. Un dels primers llibres que vaig llegir era – és, encara el tinc aquí, a les planures argentines – «Contes i faules» de Tolstoi. El vaig llegir moltes vegades i el hi vaig llegir als meus nanos quan eren ben petits.
Més endavant, ja a l’adolescència, la Rosa – la meva cosina gran, principal traficant de llibres i discos – em va deixar «Caminant pel món» de Màxim Gorki. Un llibre preciós i que posaria en una llista de llibres recomanables. Potser la tendresa de la memòria hi juga a favor. També en aquesta època vaig assistir – durant la Setmana Cultural que s’organitzava en el meu Institut, l’Eugeni d’Ors de Vilafranca – a una xerrada que va fer la Txell Juncosa sobre la manera en que es vivia a Rússia en mig dels anys vuitanta. Una xerrada plena de detalls, fascinant.
Ja a la Universitat, en els interromputs estudis de Biologia, em recordo llegint «El jugador» de Dostoievski, al Bar de la facultat. Era una edició vermella de clàssics que venien de regal amb les «Chocolates Valor». A l’Argentina vaig poder llegir «La Mare» del Gorky.
Fa tres anys, a partir de les lectures de l’Emanuel Levinas, m’apropava a «Els germans karamazov» també del Dostoievsly. En l’obra del filòsof hi és present i em va semblar important incorporar-lo. L’any passat, en una situació com la d’ara, en que tanquem el curs i obrim el temps lent de l’estiu austral, em vaig regalar «Crim i Càstig» del mateix autor.
Avançat l’estiu i després d’alguns altres clàssics, vaig decidir – a partir de recomanacions d’un parell de tuitaires que segueixo – que era el moment d’adreçar-me a alguna de les grans novel·les de Tolstoi. Encarregat «Guerra i pau», les més de mil pàgines van arribar en un paquet marró.
El meu atreviment va tenir un mal càlcul. Quan semblava que encaminava la lectura, la decisió de les autoritats provincials a fer retallades en educació va propiciar que ens mobilitzéssim primer. Després, uns imperatius acadèmics van fer canviar prioritats. Textos, lectures urgents, informes, escrits, etc. Lentament, «Guerra i pau» s’apagava i només hi podia dedicar petits fragments desconnectats.
La primera vegada que vaig associar la paraula Alzheimer amb la mare va ser al juliol del 2019. Tenia una visita programada i feia poques setmanes que el pare s’havia mort. Vam quedar desconcertats. Sabíem que la mare tenia problemes de memòria però no hi havíem posat nom. La paraula però feia temps que estava escrita a la fitxa del metge.
La segona vegada ja va ser, sis mesos més tard, en una altre visita. Aquesta vegada, més preparats, el metge ens va donar algunes dades de com encarar la malaltia. Sobre tot no infantilitzar el malalt i va fer servir una metàfora cinematogràfica per a poder entendre com ho vivia la mare. Ens va dir que ens imaginéssim anar a veure «El senyor dels anells» al Cinema i que, al cap de cinc minuts de començar, ens traguessin de la sala. Després, passats cincs minuts, poguéssim tornar a entrar i intentéssim seguir el fil. Quan sembla que podem seguir-lo, altre cop fora de la sala i així successivament. Al final ja no series capaç d’entendre la pel·lícula ni reconèixer els del vestíbul, ni qui t’acompanya ni tant sols els propis records.
Per això, la lectura fragmentaria de «Guerra i pau» comporta buits que no hi ha manera que pugui emplenar. Recordo una festa d’homes russos ben borratxos de vodka en un petit palau. Sé que hi ha un personatge moribund envoltat de molta gent que li fa el dol. Passa a Sant Petesburg o a Moscú? Hi ha personatges que estan enamorats però sóc incapaç de situar-los. El que em ve a la memòria és de «Guerra i pau» o s’hi apareixen personatges de «Crim i Càstig»?
Aquest nano sé que el conec, toca el piano, segur que el conec. L’alegria del retrobament s’encomana i els petons i les abraçades son sempre benvinguts. La mare és simpàtica i sempre sap fer que els altres se sentin còmodes. És la «Nena de Cal Torres» i des dels quatre anys que ven galetes amb una caixa sota els peus. És venedora! La mare és la mare encara que la memòria li juga males passades.
Ara, quan quasi porto dues-centes pàgines m’apareix el Príncep Alexei. I té una germana. Em sona molt però no puc fer l’enllaç. Tosltoi vol ajudar-me i fa referència al Pierre. Aquest em sona més. Em sembla que és el que admirava a Napoleó i havia estat a l’escena dels russos borratxos. No n’estic segur.
Un videotrucada? No m’agrada la tecnologia, vaig néixer massa aviat. Una imatge, salutacions, somriures. El de la barba em sona molt. Oh, i hi ha la Maricel. I la del darrera és la Magdalena. ¡qué guapa que estás Magdalena! Cuando sea mayor quiero estar como tú, ozú!
Quan vindreu? No ho sé mare, aquí a l’Argentina també tenim el virus, no és fàcil. Quan vingueu anirem a Vilafranca. Ja hi ets a Vilafranca, mare. Apreta amb les mans el llibre de poemes del Martí i Pol. Pot llegir poemes per que així no perd el fil. Pot llegir-lo tantes vegades com vulgui.
Pierre, Alexei, Anna Paulova, Vassili, Anna Mijailova, … dubto si tirar molt endarrere o seguir llegint i mirar de lligar caps. Ara que ve el temps lent de l’estiu potser podré fer una lectura sense interrupcions.
Però la mare busca trobar el fil i jo també busco trobar-lo llegint unes pàgines abans d’adormir-me. Busco trobar el fil però ara no de Tolstoi, ara d’aquest escrit que potser demà, ara, pugui recordar.
Bona nit Mare