Estimat Salva
Aquesta vegada t’escric per parlar de política. Moltes vegades n’hem parlat ja que d’una manera clara, la teva activitat, sempre ha tingut incidència en l’entorn on t’has mogut. El sentit de comunitat i comunitari han format part sempre del teu dia a dia.
En la segona dècada del segle m’havies parlat del teu interès creixent en la política partidària. Em comentaves que decisions com la de posar ascensors als vells edificis del Besòs o la seva pròpia reconstrucció depenien de la correlació de forces a les Institucions.
És interessant però treure aquest tema ara. Sí, en mig d’una campanya electoral – ¿no estem ja sempre en un estat continu de campanya electoral permanent? – en la que hem de donar confiança a una o altre opció. Dic que és interessant per que sempre t’has guardat íntimament a qui has votat en cada elecció. Comentaves que era una decisió ferma i que entenies – entens – que era el millor per a no influenciar ningú.
Així doncs ara, una vegada més, hem d’anar a les urnes. Ho fem en el format màrqueting i amb campanyes dominades per “experts” en comunicació. Traiem productes i es discuteixen declaracions. Buidor. No ens arrisquem a escoltar altres punts de vista que considerem ja equivocats d’entrada.
Per això volia explicar-te una situació que vam viure a casa – fa més de tres anys – quan ens vam trobar per Sant Esteve després de les eleccions del 21D. Era el primer Sant Esteve sense tu a la taula i va ser estrany.
La qüestió és que, en la sobretaula, els cosins de la meva generació ens vam reunir i vam començar a parlar de política. Tenim una família gran i prou diversa per aconseguir tenir quasi tot l’arc parlamentari.
El que va ser notable va ser que, a cada torn de paraula, vam anar explicant a qui havíem votat i – el més interessant – a qui vam estar dubtant si donar-li el vot o no. Raonàvem el vot, les expectatives, les cauteles, els dubtes. Ens vam mostrar dubtosos i, per això mateix, comprensius amb totes les opcions.
M’agrada la gent que no ho té clar. Em fan por les persones que no dubten, que saben el que cal a cada moment. La crueltat de considerar el propi punt de vista com a únic. L’avocar a l’altre a ser un fanàtic, un estúpid, un traïdor o, massa sovint, un tonto.
Com et comentava la última vegada que ens vam veure, t’agradaria la filosofia del Levinas. Hi trobaries la presència del altre que ens interpel·la i una cosa que et defineix, la bondat.
Com començar el raonament per la construcció del vot?
El fet de viure tan lluny de Catalunya fa que la meva perspectiva estigui molt viciada. Construir el vot a distància té alguna cosa d’irreal, de fantasmagòric. No tinc la vivència del dia a dia i el meu entorn és indiferent al que pugui passar allà. Pesa la meva pròpia historia i, com a tothom, els prejudicis. Entenguem els prejudicis com a judicis previs que s’han conformat a través de lectures, intercanvis, pel·lícules, converses i un llarg etcètera que es resumeix en la paraula vida.
Per tant, primer he de saber d’on parteixo. Això vol dir donar una idea de la perspectiva des de la qual miro el món i mostrar allò que considero valuós. Aquesta és una tasca que pot ser molt extensa així que miraré de fer una síntesi.
En primer lloc considero que l’ésser humà és una entitat relacional i que la seva subjectivitat és una construcció on l’Altre no m’és indiferent. Escoltar a l’Altre, parar l’orella com sempre has sabut fer, és la manera de ser-en-el-món. Sóc amb l’altre i ens defineix la vulnerabilitat com a condició. Aquesta vulnerabilitat s’intenta apaivagar des de la cura i les condicions per a fer una vida vivible i – d’una manera precisa – la Política és responsable d’aquestes condicions. Levinas i Butler – autors amb els que estic treballant – es fan presents en aquestes línies.
En segon lloc, en la tensió entre les dimensions competitives i cooperatives que ens caracteritzen, m’agrada donar especial èmfasis a les segones. M’agrada la lectura que en fa Kropotkin i em sembla una millor manera d’enfrontar els problemes. No nego la competició ni la importància del mercat però – sobre tot en moments com l’actual – prefereixo donar un cop de mà i sumar en la cooperació. Pensar que la única manera de relacionar-nos és com a individus autònoms competint entre tots – neoliberalisme – em sembla reduccionista sobre les possibilitats humanes. Pensar que tot és negoci em sembla que – tot i la seva centralitat actual – és empobridor de les relacions humanes i que probablement buscarem alternatives tard o d’hora. Cada iniciativa cooperativista que veig que surt o es proposa em sembla un guany per la humanitat.
En tercer lloc, com es pot deduir de l’anterior, m’agrada pensar en una institució supra local que s’encarrega de distribuir la riquesa entre els diferents membres i regions de la comunitat. Pot tenir la dimensió que sigui però m’agrada pensar que tendirem, a la llarga, a una organització mundial. Aquesta dimensió es vincula amb la qüestió ecològica. M’agrada pensar en polítiques a llarg termini que projectin una humanitat vivint en una certa harmonia amb el planeta i no només veure’l com a font de recursos. Per tant, estic preparat per pensar el decreixement en lo econòmic i en lo productiu com a política planetaria.
En quart lloc i com a síntesis, m’agrada pensar en l’activisme polític més enllà de les xarxes. Un activisme que posa els cossos en assemblea i que ajunta diferents lluites – de classe, de gènere, singulars, etc – per a transformar la quotidianitat. M’agrada la Política com a transformació i no només com a gestió. Em sembla que el moviment feminista – que aquí a l’Argentina ha irromput amb molts força – és un dels moviments més importants i que pot tenir l’efecte d’emancipar-nos de les polítiques de la crueltat. Aquesta transformació però s’ha d’entendre com un continu ja que no hi ha “Final de la Història” com canta el neoliberalisme. Sempre i en tot moment la política serà – o hauria de ser – l’espai del conflicte i la discussió. A més, sóc molt crític de la deriva de les democràcies actuals – democràcies de baixa intensitat – on el poder judicial i el dels grans mitjans de comunicació, entre d’altres factors, estan fent estralls.
I doncs, el vot?
A partir del que he comentat probablement es veu de quina manera m’inclino en els diferents eixos que marquen el posicionament de les diferents opcions. Anem a pams i descartant opcions. Però cal fer una aclariment inicial. Els feixismes i neofeixismes no entren en l’equació democràtica. Aquells que es basen el la desigualtat com a premissa, en l’odi al diferent i en la cerca, mitjançant la por, de bocs expiatoris, no són una opció i se’ls combat sempre. Evitar la lògica de la crueltat és una responsabilitat democràtica. No hi ha tebiesa possible i els mitjans de comunicació massiu ja s’han equivocat massa amb l’ou de la serp.
Fet aquest aclariment, comencem. Ser de dretes – conservador o liberal – acompanyat d’una identificació amb una certa idea d’Espanya és legítim. No he fet comentaris a la qüestió nacional – em demanaria moltes pàgines d’una cosa que no tinc clara – però hi juguen sentiments completament irracionals. Puc dir, però, que s’allunya del que he marcat com a preferències i que, per tant, tant el PP com C’s no són opcions per mi. El mateix he de dir de Junts i PdCAT. La mirada de dretes fa que els tregui de les meves opcions. En una suposada Catalunya independent probablement estaríem en les antípodes sobre la manera d’organitzar-nos.
El PSC, al igual que totes les socialdemocràcies europees i de més enllà, van renunciar fa molt de temps a transformar la societat i van abraçar els canons neoliberals. Són administradors, gestors, amb masses renúncies a l’esquena. El meu vot tampoc pot anar per a ells.
Amb ERC em passa alguna cosa semblant que amb els socialistes en quant a la socialdemocràcia però hi afegeixo una qüestió absolutament irracional, de prejudici. Me’n faig càrrec. Potser per que no he viscut allà des de fa molt de temps en tinc una visió estranya ancorada en el passat. Puc ésser injust però també el deixo fora de les meves opcions.
Finalment doncs, les opcions es redueixen als Comuns o a la CUP. D’entrada dir que em sap molt de greu quan llegeixo desqualificacions dels uns als altres (cap altres grups també) i reconec que el fet de tenir molts amics en les dues opcions ho fa més dolorós. Així com abans he assenyalat una perspectiva davant del món també he d’assumir que som contradictoris, que no la tinc clara, que tinc dubtes i crítiques cap a les dues formacions. Que moltes vegades m’incomoden i que la crítica que els poden fer des dels altres partits democràtics pot ser encertada.
No obstant, a l’hora de triar he preferit en aquesta ocasió decantar-me per la CUP. Ho faig per que sempre m’ha agradat la mirada de llarg termini i la fermesa dels passos. M’agrada l’esperit local per construir des de sota respectant les singularitats. Estic convençut que si visqués allà estaria militant i treballant en una agrupació local tot i que he de dir que l’eix nacional no és el meu prioritari.
Com tota bona decisió amb un fort arrelament ètic puc afirmar que no és una decisió de la que no tingui dubtes. Podria defensar amb el mateix pes l’opció dels Comuns però prefereixo confiar en la CUP. O podria considerar arguments de moltes altres persones d’altres formacions que són molt valuoses. Evitar la “mala llet” i el reduccionisme dels “zasques” – “chicana” a l’Argentina – també ens pot ajudar com a comunitat.
Com veus, raonar un vot, escriure-ho, m’ha portat a un text potser massa llarg. Potser és massa complex i és necessari aquesta dimensió per entendre’ns i, fins i tot, per discutir. En definitiva per escoltar-nos.
Ara et deixo amb una abraçada enorme.
Fins la propera
IMATGE: L’he treta de la web del Centre Excursionista Pendès (CEP)