Unes setmanes abans de Nadal vaig escriure un correu electrònic en forma de carta. Ja fa temps que ho fem amb un amic amb qui no ens podem veure gaire sovint. En ella ens expliquem novetats, ens preguntem per la situació de l’altre i, com que als dos ens agrada molt llegir, ens comentem algun llibre o autor concret. Val a dir que el meu amic és un lector de biblioteca i li agrada la litúrgia de demanar un llibre, seure i llegir-hi.
En la última carta, deia, li vaig fer arribar un autor que jo no coneixia i que el descrivia com a inquietant. La manera com havia arribat a les meves mans no la tenia clara. M’imagino que va ser a través d’algun article lateral probablement en el diari Página12 d’aquí a l’Argentina. No n’estic segur. Però la seva lectura en va atrapar totalment. Aquesta vegada el llibre no era físic sinó que em vaig descarregar una versió en PDF de la xarxa.
Ja he comentat, en algun altre escrit, que acostumo a tenir lectures paral•leles a les acadèmiques on, d’alguna manera, descanso o m’evadeixo. Amb aquesta no va anar així. Va passar a ocupar la centralitat del dia i no me’l treia de sobre. Era una atmosfera que em tenia captivat, preocupat, enganxat. Vaig acabar-lo coincidint amb la carta i vaig afegir-lo en forma de comentari.
Ja a l’estiu austral vaig fer una relectura d’un narrador extraordinari, el Juan Forn. Al juliol anterior havia deixat sense acabar l’últim llibre seu – Yo recordaré por ustedes – i el vaig recuperar tornant-lo a començar. El curiós del cas és que, de cop i volta, a baix, a la dreta de la pàgina 227 apareix ell. El protagonista de Forn queda afectat per un conte del nostre autor publicat al “Corriere de la sera”. Òbviament, en la primera lectura havia passat desapercebut i ara em cridava amb força des d’aquest racó de paper.
Finalment, fa una setmana i després d’haver-me acabat una novel•la del Kazantzakis, començo a mirar pels lloms de la nostre biblioteca particular buscant alguna cosa per llegir. Un d’ells, amb el logo de la col•lecció “El Cangur” d’edicions 62, em crida com esperant-me. A un títol, tantes vegades vist i que havia deixat passar, hi apareix quasi amb un somriure Dino Buzzati. Sí, l’autor inquietant. És un recull de contes i a la contraportada s’hi fa esment del llibre amb el qual el vaig descobrir: “El desert dels tàrtars”.
El que és més curiós del cas és que el llibre que ara tinc a les meves mans – i llegeixo amb la mateixa inquietud i delit – porta, a la primera pàgina i escrit en llapis, el nom del meu amic destinatari de la carta.