Benvolgut Salva
Escric aquest missatge des del teu ordinador. El nostre se’ns va trencar fa uns mesos i vaig agafar-lo la última vegada que vaig ser per allà. M’agrada. És un ordinador vell, gruixut, fa soroll quan li demanes que obri alguna cosa però, això és l’important, té la particularitat de que és teu. Hi ha una carpeta amb el teu nom i algunes homilies i textos escrits. Estaves començant a utilitzar-lo.
Escric aquest missatge també després de que ens veiéssim el cap de setmana per cam gràcies al Ricard. M’agrada llevar-me ben d’hora per poder veure’ns. Ja ho fèiem quan era el pare qui et visitava amb la mare. També havíem fet alguna trucada telefònica, diumenges al vespre, quan feia poc que nosaltres estàvem aquí a l’Argentina. Recordo la il·lusió que ens feia poder xerrar una bona estona.
Bé, en la conversa parlàvem de quina seria la presència – ara ja constatada – de feixistes al Parlament. Tretze diputats i diputades obertament feixistes s’asseuran al Parlament. Persones que creuen i diuen que el malestar de la societat el provoquen “els de fora”, “els altres”, “els diferents”. Quanta ràbia i tristesa alhora.
Entre les diferents virtuts que et caracteritzen destaco al capacitat d’estendre ponts. Sempre busques – fins i tot ara, des de la teva posició on falten les paraules – la manera d’entendre’ns, de facilitar la convivència, la descoberta de l’altre. Quan ja apareixien els primers símptomes de racisme als nostres barris – de manera oberta i descarada, l’altre ha existit sempre – tu teixies complicitats amb l’Imam del barri. Un intercanvi de flors per pasqua, uns pastissets pel Ramadà, una pregaria conjunta, un apropament.
L’altre, aquell que té una historia particular, aquells dels quals explicaves histories de vida quotidianes i alhora plenes de sentit, som nosaltres, cadascú de nosaltres. Immigrants andalusos que s’instal·laven a la Trinitat a la dècada del seixanta, nois camerunesos als setanta, joves de l’Algèria que descobrien que Barcelona no era França, equatorians, peruans, colombians. Joves enganxats a l’heroïna, reclusos sense futur, una mare demanant consell sobre l’avortament, famílies senceres de nouvinguts. Tots i totes benvinguts a prop teu.
Llegia, aquesta setmana passada, a l’Alba Rico, un filòsof contemporani, parlar del ressentiment com a contra cara de la bondat. Un ressentiment que caracteritza l’enfadament social estès als nostres barris. La Montse Santo, una periodista de L’Hospitalet – segur que us entendríeu – explicava aquest enfadament com l’efecte degut a que, ho tenien clar, moltes persones havien fet les coses que la globalització demanava i, tot i això, es trobaven clarament del cantó dels derrotats. El realisme capitalista contemporani com un desencaix entre una promesa de benestar i una realitat cada cop més precària.
Pankaj Mishra, un assagista indi, assenyala que aquest desencaix produeix “…un ressentiment existencial cap a l’essència mateixa d’altres persones, causat per una intensa barreja d’enveja, humiliació i impotència, que a mesura que persisteix i s’aprofundeix enverina la societat civil i soscava les llibertats civils”.
No sé com revertir aquesta situació. M’imagino que el que proposaries seria persistir en els ponts, impulsar punts de trobada, plantejar trobades cara a cara, passejades conjuntes.
M’imagino propostes horitzontals sense deixar de demanar responsabilitats a aquells que, en algún moment o de manera continuada, tenen poder (milonaris, comunicadors de masses, alguns polítics professionals del cinisme i un etcètera que podríem anar omplint).
Potser són propostes a contrapèl dels vents de la historia (i de les xarxes) però, si no ho fem, se’ns poden quedar barris invivibles i 13 diputats – o més – cridant odi.