M’agrada llegir. Llegeixo per la preparació de les classes, llegeixo en el marc del doctorat i llegeixo, sens dubte, per plaer. Així com en les lectures, diguem-ne professionals, els llibres són subratllats, marcats i transcrits en notes organitzades, en els que formen part de la lectura desinteressada acostumen a deixar empremtes d’una altre mena.
Ja fa molt de temps que visc a l’Argentina però, a diferència dels milers d’immigrants que mai van poder tornar i es van construir el futur sabent-ho, he pogut mantenir més o menys el vincle amb la meva vida anterior, amb els diferents àmbits familiars, socials i afectius. Aquest vincle, fet de trames antigues, té també un component en la literatura i la possibilitat de llegir en català.
Cada vegada que algú ens visita o nosaltres anem cap all, tenim accés a llibre en català que han anat ampliant la biblioteca. Alguns tenen a veure amb la filosofia més especialitzada – traduccions de clàssics o els darrer treballs del Josep Maria Esquirol – però d’altres son traduccions de la literatura universal així com literatura catalana.
D’aquesta última em ve de gust fer-ne un comentari. Aquest any que ha passat – culminant en aquest primer dia del nou – m’ha portat quatre llibres que puc enllaçar d’alguna manera. Els quatre tenen un rerefons polític i vivencial que m’han deixat tocat. He de dir que tres d’ells provenen directament dels meus “traficants” de llibres en català, la Núria i el Toni. Em fa il·lusió haver retornat les moltes entreguen que ens han fet donant-los a conèixer el Juan Forn, un molt recomenable narrador argentí.
Els quatre llibre són, en ordre de lectura, “Camí de sirga” del Jesús Moncada, “Acte de violència” del Manuel de Pedrolo, “El temps de les cireres” de la Montserrat Roig i “Els vincles audaços” de l’Ivan Miró.
Del “Camí de sirga” em queda la descripció acurada d’uns personatges, les derrotes i la dignitat que traspúen així com la irreversibilitat del temps. Buscar allò que ja no hi és. Em queden també les traces dels territoris propis.
“Acte de violència” em va acompanyar en el moment en que la victòria de l’ultradreta argentina en les primàries sacsejava una realitat que ha acabat materialitzant-se. La coralitat de la novel·la, la conjunció del que ens és comú, la revolta sense odi, contrastava i contrasta amb el triomf – momentani – de l’individualisme més agressiu i cruel.
“El temps de les cireres” és una novel·la que se’m resistia. La tristesa de les pàgines inicials se’m feia massa coll amunt i la deixava reposar. Aquesta vegada però, aprofitant un viatge llampec a Buenos Aires – les hores d’autobús per les planures argentines permeten molta lectura – vaig poder entrar-hi i gaudir d’una novel·la sublim. Hi és representat un temps i uns personatges que em poden ser propers.
Finalment, aquests dies del Nadal austral, amb el curs acabat, m’he decidit a llegir una de les últimes adquisicions, el llibre de l’Ivan. “Els vincles audaços” m’ha tocat molt de prop. La geografia del barri de Sants, les mogudes i els personatges que s’hi descriuen, em són molt familiars. Les frustracions, les anàlisis, les pors, les preocupacions, em són – tot i la distància física i temporal – molt properes, molt fondes.
M’ha tocat per la manera que es mostra l’amistat, la manera en que anem teixint complicitats, la manera que ens apropiem del passat, la manera com ens donem aixoplug, la manera com ens animem davant d’un futur molt incert. M’ha agradat molt.
De la meva retirada de les diferents xarxes socials – desconnexió pensada – em fa recança no estar seguin l’Ivan al twitter. M’agradava veure les mil i una iniciatives cooperativistes que sempre compartia. Davant de la toxicitat general, cada “m’agrada” que li posava el vivia com una petita llavor de resistència, una abraçada còmplice, un vincle agraït. Moltes gràcies.