Com bé sabies, aquí a l’Argentina, a l’interior de la província de Córdoba, tenim quatre estacions com a Catalunya. Els solsticis i equinoccis tenen sentit. La llargada dels dies està lligada a les estacions i als ritmes de la societat. Cap d’any, setmana santa, juny, setembre, Nadal…
La diferència és que ho tenim al revés. He començat escrivint Cap d’any, setmana santa, estiu… i no és així. El cicle anual, la repetició que marca l’agenda, els ritmes, les il·lusions i cansaments està capgirat.
Comença amb un Cap d’any amb una calor sufocant. Preparar-se per vacances o jugar al carrer sense escola. Gener, un mes on tot és tancat i el ritme baixa. Migdiades tòrrides, eternes i quietud. Més endavant arriba el febrer frenètic de retrobaments i inicis. Comença el curs, comences les temporades, tot comença…
L’u de maig és l’equivalent al Tot Sants del cantó d’allà. Antigament trèiem la roba d’abric. Aquí també és un fenomen que ha quedat desdibuixat amb el canvi climàtic. El solstici d’hivern és previ a Sant Joan. Acostumen a ser els dies més freds de l’any. Aquest mateix, per exemple, el primer dia de juliol vam arribar als cinc graus negatius. Fa uns dies mirava les fotos on estem tu i jo a Buenos Aires pelats de fred amb el gorro de llana. Era el juliol del 2010.
En aquest mes de juliol hi trobem una pausa escolar de dues setmanes – les “vacaciones de invierno” – que equivalen a la parada de Nadal. Quantes vegades m’equivoco i dic a classe l’expressió “antes de navidad” i em miren encuriosits. Setembre i l’alegria de la primavera, novembre i els primers calors, Nadal a la fresca.
Hi ha un moment de l’any però que és simètric allà i aquí i ens vincula. Des que era jovenet i començàvem a sortir en escapades d’un o dos dies, sabia que el febrer ens tenia un moment màgic. Ens agradava entrar al Penedès per l’Ordal i veure el paisatge hivernal amb les vinyes pelades esquitxades per centenars d’ametllers florits. Hi havia una promesa de vida en aquestes flors que s’atreveixen a sortir en la intempèrie. Hi havia una bellesa que ens conmovia.
No puc deixar de veure-les com un símbol del nostre present. Com et doldria Gaza! En un moment de màxima vulnerabilitat, un moment on el brutalisme campa a cara descoberta, on tot allò que fa vincles, ponts, és ridiculitzat, bandejat, surten aquestes flors tendres, senzilles, donadores d’esperança. En la desempara, la bellesa. En la desempara, la senzillesa. En la desempara, la resistència.
Fa setmanes que segueixo, cerimonialment, l’aparició dels brots tendres en les branques pelades dels ametllers que tenim en el pati. He vist, amb la paciència i temporalitat humana que va a contracorrent, com es desenvolupaven poc a poc. Cada dia un pas imperceptible, cada dia sentint-te una mica més a prop.
De la mateixa manera que els savis del islam, pel Ramadà, escruten el cel per saber si ja apareix el fil de la primera lluna, he estat esperant que les flors de l’ametller s’obrissin, he estat esperant que et fessis present.
No és un moment, no és un segón lligat a un rellotge, simplement és la certesa de retrobar-te.
- Hola Salva, t’estava esperant.