A diferència d’altres companys de blog que expliquen com és la tardor i el fred, jo em trobo que estic a finals de primavera acabant el curs escolar i les diferents activitats extraescolars. Per a que us feu una idea és com si fóssim a finals de maig , principis de juny i les vacances són al cap de tothom.
El curiós d’aquesta primavera és que, després d’una de les pitjors sequeres que es recorden, s’ha pres seriosament allò de “pel maig, cada dia un raig”. No sé si hi ha una dita traduïble. Anem a turmenta cada dos dies i d’aquelles que voregen el 80mm. Això comporta el que podeu veure a la primera foto. Com que l’any passat ens van posar les clavegueres i l’asfalt al nostre carrer – “llega el progreso” deia un veí – i a la pampa quasi no hi ha desnivell, ens trobem que, al quedar més alt el carrer se’ns inunda la casa!!. Sembla Venècia!! Per sort, l’aigua drena depressa i ens podem recuperar.
Pel que fa a l’arribada de l’estiu, es nota aquell clima de lleure. On passarem les vacances? o si hi ha “campamentos de verano”, etc. Això em porta a parlar del lleure a Bell Ville, més concretament l’educació en el lleure.
A Catalunya tenim una gran tradició de colònies, esplais, escoltes i tot d’activitats que s’ofereixen als més menuts. Inclòs el professional del lleure educatiu, el monitors, ja compte amb un conveni col·lectiu i representació sindical. D’alguna manera un reconeixement i d’una capacitació avalada pels diferents instituts de formació – la meva dona, la Maricel, donava classes de plàstica a la Pere Tarrés abans de venir cap aquí.
Doncs aquí a Bell Ville és totalment diferent. El patrimoni del lleure, jocs i activitats recau en els “profes” d’educació física (els equivalents als de l’INEFC nostre). “Recreación” n’hi diuen. I les activitats lúdiques es concentren de forma particular en els aniversaris dels nens els caps de setmana. El lloguer d’un inflable, alguna parella de pallassos o actors amb els personatges de torn de la tele conformaven el panorama. 
Així que en aquest escenari és on vaig començar amb la meva petita iniciativa de lleure – La Payana, nom d’un joc molt popular a l’Argentina – que consisteix en anar amb la meva furgoneta plena de jocs tradicionals als aniversaris o esdeveniments que em lloguen. La idea és a imatge de l’empresa que gestionava a Catalunya (Paités) i realment té molt d’èxit. Es un lleure diferent i que crida molt l’atenció. Faig jugar als nens i nenes amb els seus avis, tiets, cunyats, pares, veïns, etc – les festes són molt extenses familiarment. Aquí podeu veure una foto de gent gran jugant amb el Billard Nicolàs, un joc francès de 1895.
Per altre banda hi ha un grup de teatre infantil amb titelles amb més de 25 anys de trajectòria – Gotitas de Amor – que cobreix també necessitats de lleure sobre tot pels més petits. La principal novetat d’aquest grup és que des de fa ja uns mesos compte amb la meva filla Itzà entre les seves actrius. És una experiència molt maca a nivell de vivència i també a nivell educatiu. En aquesta foto la podeu veure en una dels actes de la celebració dels 332 anys d’existència de Bell Ville.
Us deixo però amb una última imatge de la nostre quotidianitat abans de parlar-vos en el proper post de les nostres vacances – després de dos anys i mig anirem a casa. Es tracta del nostre veí que té per costum avisar-nos del nou dia sota la nostre finestra. Maco, no?
Una abraçada des de Bell Ville
Xavi