Fa uns dies, no importa massa quants, m’estava mirant literalment el melic. No sé com hi vaig anar a parar però alguna cosa em va cridar l’atenció. Vaig deixar de veure un melic qualsevol en una panxa qualsevol i hi vaig veure, per primera vegada, nítidament, el vincle amb la mare.
Pot ser perfectament que tingui molt present a la mare en aquests dies. Ens vam poder veure fa molt poc a Vilafranca tot i que, s’ha de dir, fer servir el plural pot ser una il·lusió. L’Alzheimer la té allunyant-se cada dia més i es fa difícil tenir alguna devolució per part seva. La seva mà m’agafava però ja es feia difícil diferenciar la carícia de l’espasme.
Torno al melic i, de cop i volta, se’m va fer present que és el punt de màxima intimitat amb la mare. A través d’ell la mare em va alimentar i donar forma. Vaig estar totalment lligat a ella i el melic me’n dóna testimoni.
La meva pell es fa gran, ens acostem als seixanta i el rastres es comencen a notar. Ja no són incipients, són petjades d’història, del temps que fa que som per aquí. La pell de la mare també està treballada. Té arrugues, taques, asprors. També té però la subtil delicadesa que acarona. Espasme o carícia, la seva agafada embolcalla.
Forço a la memòria a portar del passat converses, moments, alegries, debats. També tinc ben presents moments robats a la malaltia que l’allunya: cantar plegats, passejar per Vilafranca i reconèixer Cal Torres, la última vegada que va dir Vinyals al Pep quan estàvem els quatre germans amb ella. També sentir-la dormir plàcidament quant tornàvem de Barcelona de veure el Salva. M’agradava pentinar-la al lavabo de casa rient, amb suavitat, quan el mirall ens tornava la nostra cara.
És estrany saber que està per aquí encara i, a l’hora, tan lluny, tan hermètica, tan difícil d’agafar. Torno a mirar el melic i l’interrogant filosòfic sobre la vida em desborda. L’interrogant sobre el vincle, l’estima, la presència i l’estar l’un-per-l’altre es fan enormes. Enormes com la sensació d’agafar-li la mà i pensar que hi és. Agafar-te la mà i saber que, en algun racó, potser a la fresca, encara hi ets.
Un petó, mare