Estimat Salva
Ara ja fa molt de temps que nos ens podem veure cara a cara. Tant tu com jo sabem de la importància de estar presents, del contacte, dels gestos de proximitat. També fa massa temps que no puc estar amb la mare, amb el Ricard, el Pep, el Lluís. Amb tanta gent propera.
Les tecnologies ens apropen mentre ens recorden, en el mateix moment, que no hi som. Podem tenir la sensació de presència però és un simulacre. No vull dir que deixaria d’utilitzar-les però sí que reivindico el cos, el ser cos, som cos.
Aquesta absència em porta el record del que significar passejar amb tu. El que acostumem a fer quan donem un tomb. «Fer un tomet», ara me n’adono, és una expressió molt de casa. En aquest passejar – sigui curt o llarg, de proximitat o formant part d’un viatge – el que fem és parlar, conversar, explicar històries.
Parlar, conversar o explicar històries van més enllà de l’acte de la parla o de la comunicació. No és només dir alguna cosa que tingui sentit o – potser – important. Quan sortim a passejar amb algú i parlem, el contingut ja no és el més important. El que està present i dóna sentit a la passejada és l’estar amb l’altre i per l’altre. És allò que en Levinas anomena «Dir» que és previ a tot allò que pugui ser «Dit». En el «Dir» som per l’altre, ens brindem a l’altre, l’Altre és el més important de la Terra.
Potser una de les qualitats que més t’escauen és la teva habilitat per escoltar. Durant molt de temps has estat una orella privilegiada donant aixopluc a tothom que se t’ha acostat. Ho has fet en taules de família, en taules de Bar, de Cafè i també, moltes vegades, assegut en un cotxe. I aquí ve el motiu del text.
Passejar amb tu sempre és Festa Major. Dic «passejar» fent una argentinada que em sembla que té molt de sentit. Aquí a l’Argentina quan algú viatja va «de paseo». Des dels teus inicis de capellà – ara fa 60 anys!! – fer sortides a la vora de Barcelona van ser quasi-bé una necessitat.
El turisme de proximitat – ara cada cop més necessari – feia que portessis – dalt del Sis-cents, del 2CV o del Quatre L – nanos arribats d’Extremadura o Andalusia a conèixer les serres del voltant, antics castells, pobles pintorescos o les viles i comarques de la Catalunya interior. Van ser molts el joves vinguts de tot arreu els que van anar més enllà de la ciutat en viatges curts però intensos.
En aquests viatges, en un moment donat, ens hi vam sumar el nebots. Primer els de Cal Manlleva i després els Torres Miralles. També s’hi van sumar amics nostres arribats de diferents llocs. A cada lloc on vas estar vivint vas portar aquesta manera de viatjar de proximitat a la teva comunitat obrint noves mirades i, sobre tot, noves perspectives.
De més gran vam continuar tu i jo fet aquest tipus de viatges endinsant-nos més enllà d’aquesta proximitat. Jo vaig aprendre a conduir mentre escoltava les mil i una històries i discussions que podíem obrir. Viatjar i passejar. Passejar junts.
Ara, en l’espai reduït de prop de la residència, has tingut l’habilitat d’obrir nous camins, racons secrets i, fins i tot, noves mirades a uns Grans magatzems comercials. Sense poder parlar, continues indicant altres maneres de mirar el nostre voltant i continues parant l’orella mentre exclamem un gran «ohh» davant d’aquells «palos borrachos» del pati de la Deixeus o per la manera que tenen d’enfilar-se les plantes en alguns edificis d’oficines.
Per no allargar-me, sóc conscient del pas del temps i de com les ganes de veure’ns augmenten. Espero que pugui ser ben aviat i que les passejades ens portin sense rumb pels diferents llocs que saps descobrir. L’important, com sempre, serà fer-ho junts.
Molts petons i per molts anys pels 60 de capellà.
Xavi