Pensar ya más allá de las fuerzas oscuras del presente

En este tiempo entre seminarios retomo las lecturas y relecturas de Emanuel Levinas. También es un tiempo – más extenso, más indeterminado – de un “entre” maneras de habitar el mundo en comunidad. Entre un mundo que se desmorona y uno por venir constatamos la presencia – gritona, ostentosa de su ignorancia, orgullosa de su no saber, saciada con su insolidaridad – de un individualismo agresivo y cruel.

Parecería, por lo que escribo, que asumo que esta presencia no será suficiente para dinamitar proyectos humanos – siempre difíciles – de cohabitar con el otro, vivir en lo diverso, construir desde disensos. Proyectos humanos que demandan tiempo, escucha y poder imaginarnos de otros modos. Puede ser.

Pero hoy, en “Humanismo del Otro Hombre” del filósofo lituano, me encontré con unas palabras que escribió en 1941 León Blum – dirigente socialista francés – en la cárcel de Bourassol en medio de la ocupación nazi: “Nosotros trabajamos “en” el presente, no “para” el presente. Cuántas veces, en las reuniones populares, he repetido y comentado las palabras de Nietzsche: Que el futuro y las cosas más lejanas sean la regla de todos los días presentes”.

Levinas toma estas palabras como muestra de nobleza y de la posibilidad – necesidad – de pensar siempre más allá de los oscuros nubarrones que nos rodean. Escribe que “… actuar para las cosas lejanas en el momento en que triunfaba el hitlerismo, en las horas sordas de esta noche sin horas – independientemente de cualquier evaluación de “fuerzas en presencia” – es, sin duda, la cima de la nobleza.”

Entonces, sí, empezar a pensar cómo haremos – en plural y en comunidad – la transición entre mundos que permitan que las vidas, todas, sean vivibles. Aunque no lo veamos, empecemos.

Termino con una referencia a Hanna Arendt. Ella sostiene que el ser humano – si se puede definir por algo – es aquel que tiene la capacidad de empezar. Sí, empecemos.

Publicat dins de Castellano, Perdón por el Ruido | Feu un comentari

“Glòria a Déu a dalt del cel i, a la Terra, pau als homes…”

Escultura d’en Josep Llimona – Basílica de Santa Maria a Vilafranca. FOTO: Enric

Així comença una de les pregàries cantades més solemnes que es poden sentir a l’església. També és un dels cants que, quan ens reuníem i reunim a casa amb els pares, germans, tiets i cosins cantem amb alegria i, també, amb una bona dosis d’humor al recordar el repic de campanes que el solia precedir.

A casa, la mare sempre ha estat de “Ca la missa”, activa a la parròquia en totes les seves vessants i una fidel compromesa amb l’altre. En canvi, el pare, venint d’una tradició pagesa més desconfiada, no ho va ser mai de creient. Tot i això, hi havia alguns dies del calendari en que sempre l’acompanyava a l’església. I no només l’acompanyava, sinó que quan era allà participava amb els cants com el que més. Els germans tampoc hem sortit creients però també hem sabut trobar els moments per acompanyar a la mare.

El “Glòria”, d’alguna manera, bé a situar-nos en aquest punt: una pregària que té un sentit religiós a la qual li hem donat un motiu de germanor. També, ho he de dir, a vegades feia “enfadar” a la mare per que deia que ens en enfumíem. Ho deia però conscient de que cantar-lo plegats ens unia i ens uneix.

Continua llegint
Publicat dins de Articles, Català, Perdón por el Ruido | Feu un comentari

¡Mira hacia arriba, por favor!

Desde inicios de abril, con los estudiantes de Filosofía de las escuelas secundarias donde trabajo, tenemos una tarea matinal. Hacia las seis y media de la madrugada miramos en dirección Este antes de que salga el Sol. Lo que vemos, lo que observamos, está quedando registrado en diferentes fotografías que hacemos con el celular.

¿Qué es lo que vemos?

Vemos las estrellas, los puntos luminosos que configuran constelaciones y vemos, sobre todo, astros que se mueven. El Sol, en su majestuosidad y luminosidad, imposibilita el seguir viendo. Pero la Luna con sus fases y los planetas conocidos desde la antigüedad nos regalan un espectáculo que estamos aprendiendo a ver.

Al despuntar abril podíamos observar, a las 6,20h de la mañana, al planeta Venus – el llamado popularmente “Lucero del Alba” – con un brillo insuperable. A su alrededor danzaban Marte y Saturno. Más abajo, en el cielo, por un breve lapso veíamos una luz bastante potente que era Júpiter.

Conforme pasaron las mañanas pudimos ver como Saturno, más rápido, y Marte, un poco más lento, se alejaban de Venus hacia arriba. Este último cada vez aparecía más hacia abajo y acortaba la distancia con Júpiter.

Continua llegint
Publicat dins de Castellano, Perdón por el Ruido | Feu un comentari

Fa vint anys que anem junts

No sé ben bé per què, però avui me n’he adonat. Aquesta bicicleta i jo fa vint anys que anem junts. En sóc conscient per que fa el mateix temps que vaig començar a una feina i la bicicleta que tenia llavors – amb la cadireta per portar els nanos – me la van robar a fora.

Vaig anar a comprar-ne una amb el requisit de que fos compacta, forta i que, si me la robaven com les cinc anteriors, no em fes massa «mal». Per tant, el preu també no havia de ser una gran despesa.

Tot aquest inici té com a escenari Barcelona i potser cal dir-hi alguna cosa més. Als inicis, a Vilafranca, hi he tingut vàries bicicletes al llarg de la meva vida i algunes les recordo especialment. La primera BH, més petita que les «Torrot» dels meus germans grans i, impossible d’oblidar, la primera Bicicross gentilesa dels castellers de Vilafranca. En aquella època – anys setanta – la canalla castellera teníem molts regals.

Més endavant, amb la col·laboració de tots els germans ens vam comprar una bici de carreres. La fèiem servir tots. En tinc molts records de les pujades i baixades pel Penedès. Recordo sempre especialment el «Tomb de Font-Rubí».

Continua llegint
Publicat dins de Català, Perdón por el Ruido | Feu un comentari

Reflexiones preliminares a la Bimodalidad en los Institutos de Formación Docente

El próximo cuatro de abril comenzaremos, en los Institutos de Formación Docente (IFD) de la provincia de Córdoba, el curso 2022. Lo comenzaremos en un formato que recibe el nombre de Bimodalidad. Este nombre indica que tendremos una modalidad que combina la presencialidad y la virtualidad.

Esta propuesta rompe una manera inercial de hacer escuela que se remonta a sus inicios. La escuela, como quedó claramente de manifiesto durante la Pandemia, es una institución que articula los espacios y tiempos de toda la comunidad. Tanto es así, que la exigencia de que les niñes volvieran a las escuelas fue un reclamo durísimo a inicios del 2021. Hoy, ya en este curso 2022, los niveles inicial, primario y secundario han vuelto a la presencialidad plena manteniendo protocolos sanitarios mínimos.

En terciario o superior y, concretamente en el los IFD, la presencialidad ha estado históricamente regulada incluyendo un tanto por ciento mínimo para aprobar una unidad curricular. Esta regulación ha intentado comprender que el estudiante de superior puede tener otras ocupaciones derivadas del trabajo o familia y se ha contemplado que la presencialidad plena es casi imposible.

Han pasado ya más de dos años desde aquel 16 de marzo de 2020. Ese día significó el paso de la presencialidad a la virtualidad forzada. Un cambio que trastocó todas las inercias y modos de trabajar que teníamos interiorizadas. Gracias al esfuerzo gigantesco de toda la comunidad se pudo lograr un tipo de escuela diferente pero escuela de todos modos. Una escuela que tuvimos que habitar de otro modo y que construimos con mucha dosis de voluntarismo. El que sabía echaba una mano al más nuevo, lo que no sabíamos lo buscábamos, etc. Lo que significó ese quiebre no es el tema central de estas reflexiones y cada uno atesora su propia experiencia.

Continua llegint
Publicat dins de Castellano, Educació i Internet | Feu un comentari

Alzheimer i Tolstoi

Sempre m’ha agradat Rússia i la seva àrea d’influència. Des de ben petit he somiat amb la ruta de Miquel Strogoff – teníem un còmic de Bruguera a casa – i noms com el del Volga, Irkutsk o Omsk m’eren familiars. Un dels primers llibres que vaig llegir era – és, encara el tinc aquí, a les planures argentines – «Contes i faules» de Tolstoi. El vaig llegir moltes vegades i el hi vaig llegir als meus nanos quan eren ben petits.

Més endavant, ja a l’adolescència, la Rosa – la meva cosina gran, principal traficant de llibres i discos – em va deixar «Caminant pel món» de Màxim Gorki. Un llibre preciós i que posaria en una llista de llibres recomanables. Potser la tendresa de la memòria hi juga a favor. També en aquesta època vaig assistir – durant la Setmana Cultural que s’organitzava en el meu Institut, l’Eugeni d’Ors de Vilafranca – a una xerrada que va fer la Txell Juncosa sobre la manera en que es vivia a Rússia en mig dels anys vuitanta. Una xerrada plena de detalls, fascinant.

Ja a la Universitat, en els interromputs estudis de Biologia, em recordo llegint «El jugador» de Dostoievski, al Bar de la facultat. Era una edició vermella de clàssics que venien de regal amb les «Chocolates Valor». A l’Argentina vaig poder llegir «La Mare» del Gorky.

Continua llegint
Publicat dins de Català, Perdón por el Ruido | Feu un comentari

Finalizando el curso

Diciembre y de nuevo, en el hemisferio sur, andamos cerrando el curso. Un curso que ha sido signado por la pandemia y todas sus consecuencias un año más. Es tiempo de evaluaciones, informes, narrativas y, sobre todo, de mirar hacia atrás y hacer balance.

En algunos puntos hemos conseguido lo que queríamos. Hemos tenido momentos brillantes, momentos dulces, momentos de encuentro pedagógico. También hemos tenido falencias, chiques a les que no llegamos, puntos de desazón y de desencuentro.

En estos momentos de balance aparece de nuevo una pregunta. A veces está en sordina, a veces ocupa todo el espacio. A veces conseguimos encaminarla y ensayar una respuesta, a veces solo nos alejamos cabizbajos.

Continua llegint
Publicat dins de Castellano, Perdón por el Ruido | Feu un comentari

Passejar amb el Salva

El Pont del Far a la Nou de Berguedà

Estimat Salva

Ara ja fa molt de temps que nos ens podem veure cara a cara. Tant tu com jo sabem de la importància de estar presents, del contacte, dels gestos de proximitat. També fa massa temps que no puc estar amb la mare, amb el Ricard, el Pep, el Lluís. Amb tanta gent propera.

Les tecnologies ens apropen mentre ens recorden, en el mateix moment, que no hi som. Podem tenir la sensació de presència però és un simulacre. No vull dir que deixaria d’utilitzar-les però sí que reivindico el cos, el ser cos, som cos.

Aquesta absència em porta el record del que significar passejar amb tu. El que acostumem a fer quan donem un tomb. «Fer un tomet», ara me n’adono, és una expressió molt de casa. En aquest passejar – sigui curt o llarg, de proximitat o formant part d’un viatge – el que fem és parlar, conversar, explicar històries.

Continua llegint
Publicat dins de Cartes al Salva, Català | Feu un comentari

L’últim Quatre de vuit

Ara fa quinze anys descarregava el meu últim quatre de vuit. Ho feia perquè, una setmana després, enfilava camí cap a aquestes terres on he viscut els últims anys. Terres que són casa.

El Quatre de vuit és un castell frontera. Ho és ara i ho era – encara més – al segle XX. Ho és ara perquè és una construcció que necessita d’una certa tècnica, d’un cert nombre de persones sostenibles en el temps i d’una estructura associativa que ja no s’improvisa. Probablement la gent del món casteller compartirà aquestes afirmacions.

Ho era el segle passat per que realment marcava el límit superior dels castells. Era tan important que es va guanyar el sobrenom de «Carro gros» i a ben segur que se’l mereixia. Tant sols visitant les estadístiques es pot comprovar com n’era de car de veure.

Continua llegint
Publicat dins de Català, Perdón por el Ruido | Feu un comentari

“Els déus inaccessibles” de Miquel Àngel Riera

Foto feta des de l’Illa Flaubert

A Cadaqués, si us asseieu a la platja, al costat de l’Hostal, podeu veure – a la dreta, al fons, a mig camí – un illot que es troba unit a la terra per un pont amb diverses voltes. És un illot petit amb alguns pins i que s’endinsa al mar, pel cantó obert, d’una manera feréstega. Ignoro si té nom però per a mi sempre ha estat l’Illa Flaubert.

El nom li vaig posar per que la primera vegada que vaig anar a Cadaqués – inicis dels noranta – estava amarat de la lectura d’un llibre. Hi ha llibres que deixen empremta i no saps molt bé per què. Però tinc ben clar de l’Illa Flaubert del Miquel Àngel Riera n’és un d’ells. L’illa de la novel·la era l’illa de Cadaqués. En realitat, jocs de la imaginació, mentre el llegia, l’illa sempre l’havia situat en un lloc indefinit del Maresme. És curiós que no l’hagués associat amb la Mallorca original de l’autor. Però el cert és que, des d’aleshores, es troba a Cadaqués.

Continua llegint
Publicat dins de Català, Perdón por el Ruido | Feu un comentari