Fa uns mesos vam tenir a casa, a l’Argentina, la visita d’uns bons amics del cantó d’allà. Fa pocs dies vam ser a casa dels familiars del meu germà en altres latituds. Són unes visites que em donen peu per pensar en la idea d’acolliment. No és un tema menor la manera en que ens relacionem amb l’altre, amb els altres.
En la vetlla del pare, el que més destacaven com a característica principal era la seva capacitat de ser amfitrió, d’acollir. I no només l’acolliment com a un fet necessari sinó que ho gaudia plenament. Era feliç quan podia rebre gent a casa.
Des de ben petits hem vist passar gent molt diversa per Cal Manlleva. Des dels primers jugadors d’hoquei als llunyans setanta a membres de la família Argentina l’any passat. Des dels primers Sant Esteve amb tota la família Torres després de la mort de l’àvia fins els partits del Barça on quasi hi havia tercera graderia.
No només el pare ho buscava. La mare és i ha estat una orella privilegiada. Sempre ha tingut temps per escoltar, aconsellar i acompanyar a qui ho demanava. Encara avui, quan sortim a passejar per la vila, hi ha gent que la para i li comenta qualsevol anècdota en que ella es va fer present. Els dinars familiars, els de cosins, els del pernil, els de la Federació, calçotades vàries han omplert la casa de vida.
Cal afegir un tercer element que és i ha estat puntal a casa: el tiet Salvador. El Salva és un mossèn que ha fet de l’acolliment la seva manera de viure. Acollir a l’altre, els molts altres. Sempre m’han semblat herois tots aquells noms de desconeguts que donaven sentit a diferents biografies que m’explicava. Són moltes les persones que van rebre el seu escalf en tota la seva trajectòria: a la Trinitat, al Camerun, al Cornellà més combatent, al servei d’immigrants de la diòcesi, a la Sagrera i, finalment, al barri del Besòs amb la comunitat de Sant Paulí. Persones vingudes d’arreu trobaven aixopluc al seu costat. Encara avui, a la residència on viu, li canvia la cara quan dóna cabuda a ponts de trobada entre amics que abans no es coneixien. La seva petita habitació com a – permeteu-me utilitzar altre cop aquesta paraula tan maca – aixopluc per trobar-nos. Acollint la trobada.
Què vol dir acollir?
Davant els discursos de la por a l’altre, acollir significa donar-li cabuda, reconeixement. De fet, compartim la fragilitat i la intempèrie com a persones. Els desitjos, els records i les pors donen forma a allò que anomenem humà.
Levinas, el filòsof jueu d’origen lituà afincat a França , ens pot ajudar a pensar aquest altre. A les pàgines d’Otro modo que ser[1] trobem el següent:
En la proximidad, lo absolutamente otro, el Extranjero que “yo no he concebido ni alumbrado” lo tengo ya en los brazos, ya lo llevo, según una fórmula bíblica, “en mi seno como la nodriza lleva al niño al que da de amamantar”. No tiene ningún otro sitio, no es autóctono, sino desenraizado, apátrida, no-habitante, expuesto al frío y al calor de las estaciones. Encontrarse reducido a recurrir a mí, eso es lo que significa ser apátrida o extranjero por parte del prójimo. Eso me incumbe. (Levinas, 1987:154)
Eso me incumbe. Abans de que pugui decidir si obro o no una porta per acollir ja estic tocat. La porta ètica que obra Levinas és un desafiament. Abans de la meva llibertat individual per triar ja tinc una demanda irrecusable que m’obliga a tenir-la en compte. Sóc un ésser humà degut a l’altre.
No és poca cosa el que ens proposa per pensar. Més a prop – en l’espai i en el temps – el Josep Maria Esquirol aprofundeix en aquesta proposta. Al seu llibre, La penúltima bondat[2], hi trobem aquest passatge:
Sentir la vulnerabilitat pròpia i aliena (l’ombra de la indigència, de la intempèrie, del sofriment i de la mort) du a l’empara, es a dir, a la cura i la protecció dels altres i d’un mateix. La resistència i la generositat són les manifestacions principals d’aquesta tendència agàpica horitzontal, que solem anomenar bondat, però que pot desplegar-se en múltiples dimensions, com, per exemple, en l’àmbit polític, des de les lluites per l’emancipació i la justícia social fins al compromís per la comunitat fraterna. (Esquirol, 2018:45)
Empara, generositat.. bondat. Té molta força l’aparició de la bondat. I apareix lligada a l’empara vers l’altre. No és una decisió ni un seguiment de cap valor après. Ve de sentir la vulnerabilitat com a condició humana. Aquesta vulnerabilitat ens iguala en sentir horitzontal. Acollim i ens acollim. Ens donem empara, aixopluc. Tenim cura els uns del altres.
Una generació admirada
La generació dels pares sempre m’ha cridat l’atenció. Han tingut l’oportunitat de veure episodis i moments de la Historia fascinants. Van créixer en una postguerra miserable y van viure, entre altres moments significatius, el qüestionament que van significar els seixanta. Van fer-se i sentir-se protagonistes de la seva pròpia trajectòria col·lectiva.
En aquest protagonisme van donar-se els uns als altres. La generositat i l’acolliment eren la norma. No vull idealitzar un moment històric ni presentar-lo com a homogeni. Però sí hi ha , en una manera de viure que deixa empremta, elements per trobar-los. Si mirem moltes de les iniciatives polítiques, culturals o pedagògiques que tenen pes avui, moltes d’elles arrelen en aquesta generació.
M’atreveixo a suggerir la lectura d’uns llibres per poder ampliar i conèixer millor aquest moment històric. Per una qüestió de proximitat i estima – entenent que hi ha mols altres llibres molt recomanables – m’atreveixo a suggerir-ne dos: El primer és de dues mestres – també amigues – que expliquen els moviments de renovació pedagògica que hi va haver als seixanta al barri de Sants. Guixos inquiets[3] de l’Assumpta Sogas i l’Anna María Torrent. El segon, tot i que dedicat al món casteller, ens apropa – en el cas que ens ocupa – als moviments socials i les disputes que van viure sobre tot en els anys setanta. Es tracta de Castells:, una història d’èxit[4] del també bon amic Miquel Botella.
Però tornem als pares. L’acollir és donar-se. Donar el temps, l’estima, l’orella, l’espatlla, el somriure. La generositat de construir amb l’altre. Si pensem en el que vol dir mestratge, ser mestre, els pares i el Salva han fet mestratge d’aquesta acollida. Han mostrat camí i ho han fet conjugant el dir i el fer.
Aquestes línies només són per fer-ne homenatge i per que bé de gust fer-ho.
[1]Levinas, E (1987) De otro modo que ser o más allá de la esencia. Salamanca. Sígueme
[2]J.M. Esquirol (2018) La penúltima bondat. Assaig sobre la vida humana. Barcelona. Quaderns crema
[3]A. Sogas i A.M. Torrent (2015) Guixos inquiets: La renovació pedagógica, a finals dels anys seixanta, a Sants, Hostafrancs i la Bordeta. Barcelona. Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta.
[4] M. Botella (2018) Castells: una historia d’èxit. Barcelona. Galàxia Gutemberg