Iniciar un espai a la xarxa tirant-se pedres sobre la pròpia teulada potser no és la millor manera de començar. O potser és una manera de demanar disculpes per endavant per sumar una opinió més a les milions – prescindibles? – que podem trobar avui a internet.
Abans de l’existència de la xarxa coneixíem les opinions d’alguns periodistes, intelectuals, etc que habien pogut publicar llibres o escriure en un diari o expressar-se a la ràdio o televisió.
A més coneixíem les opinions més o menys clares de la gent que ens envoltava sobre una sèrie de temes limitats. Sabíem a quí votava el nostre germà, quines pel•lícules li agradaven a la mare o, fins i tot, les opinios que un veï podia tenir sobre un esdeveniment concret.
Actualment tenim accés a milers i milers de pàgines web, tant institucionals com personals, que aboquen informació. Ens dóna la impressió – només és una impressió – que ho sabem tot del que passa. L’allau és tan gran que la gràcia és poder discernir entre tant de soroll.
I per si no en tinguéssim prou, cada notícia, cada opinió, es veu de seguida comentada (per dir-ho finament) per 50, 100 o fins i tot 500 escrits que pretenen en 3 línies aportar alguna cosa.
Realment, hi ha dies que prefereixo no saber els exabruptes que arriben a escriure segons qui amparats per l’anonimat i, això és fins i tot més clar, la poca reflexió dels seus cometaris.
La velocitat i la immediatesa que ens permet aquesta eina porta a que molts dels comentaris que es deixen no passin pel mínim filtre propi de pensar dues vegades el que s’escriu i, majoritàriament, siguin un estirabot, una insult o, sobre tot, un comentari prescindible.
Per tant, i tornant al principi, per que afegeixo ara aquest blog? No hauria de continuar com fins ara i compartir el que penso amb la gent que m’envolta? La veritat és que sí però hi ha un fet que m’ha empentat a pujar les meves opinions aquí a la xarxa.
Aquest fet és, com dic a la meva presentació, el d’estar estudiant filosofia i haver de practicar l’escriptura d’una manera seguida. Ajuda a que m’hagi decidit l’empemta dels meus professors durant el passat curs i que agraeixo moltíssim.
Per tant, com deia al principi i per ser coherent, demano disculpes per afegir més soroll a la xarxa però aprofito també per a convidar-vos a que, de tant en tant, passeu per aquest racó i us deixeu anar una estoneta sense presses. Aquí a Bell Ville la vida té una dimensió i un ritme a la mida de les persones que convida a això, a mirar sense presses.