A principis dels anys noranta l’heroïna causava estralls entre joves de la meva generació. Famílies afectades i tristes intentaven acompanyar-los en un camí horrible. Un d’aquests nanos acostumava a estar a la plaça que hi ha davant de la parròquia de Crist Rei al barri barceloní de la Sagrera. En aquell temps, el meu tiet Salva n’era el capellà.
El Salva, en la seva bondat en tota l’extensió del terme, baixava cada dia a la plaça a fer-los companyia i xerrar una estona. Si podia, també els donava un cop de mà.
Dissortadament, en una nit d’abstinència, aquest nano va amenaçar i retenir al Salva durant hores que es van convertir en un infern. La situació va portar-lo a la presó i a partir d’aquell moment el Salva va visitar-lo cada setmana. Només ell. Quan va sortir de la presó només el Salva l’estava esperant. Quan van haver de trucar a algú a conseqüència de la sobredosis el va matar, va ser al Salva. A l’enterrament, com va explicar amb la mirada tacada pel dol, només hi era ell.
Aquesta introducció em serveix per comentar una piulada de l’Agueda Quiroga a rel de l’assassinat del professor francès que va compartir una caricatura de Mahoma. En la piulada, a partir d’una imatge del funeral oficial amb Macron al costat del fèretre, diu que no pot deixar de pensar que hi falta un altre taüt en la imatge. Podeu llegir aquí la piulada sencera:
«Llevo desde ayer viendo las imágenes del funeral de Samuel Paty. Y no puedo dejar de pensar en que falta un ataúd al lado, el del niño de 18 años que lo mató y murió abatido por la policía en el mismo momento. Fracaso de todos, una vez más.»
En José Luis Martí, professor de la UPF, en la seva repiulada comenta que, tot i ser impossible sentir empatia per l’assassí, tot i ser impossible no condemnar-lo com a assassí, la imatge dels dos taüts junts hauria donat un missatge d’una societat que perdona, d’una societat que pensa el dret penal com a reparació i no com a venjança.
M’he sumat a la conversa i he aportat el record de la carta que Raquell Rull, educadora social de Ripoll, va fer sobre els joves que van perpetrar els atemptats de la Rambla.
Què vol dir pensar en la possibilitat de posar els dos taüts junts?
Derrida escriu que «… el perdón solo perdona lo imperdonable». L’acte de l’assassí és imperdonable, és el mal absolut. El pensador francès afegeix que, en última instància només podria perdonar la víctima. En aquest cas, com a la Rambla o com a altres casos, la víctima precisament ja no hi és.
Posar els dos taüts junts podria voler dir que – com a societat – potser volem comprendre tant de mal. Que lluny de pensar que hi ha un mal unívoc, fàcilment aïllable, identificable, potser hi ha construccions que – conjuntament – podríem abordar. Potser voldria dir que no volem construir des de la venjança.
Evidentment costa molt assumir aquesta imatge. Com a moltes persones que han comentat a la xarxa – més enllà dels insults – probablement se’m regiraria l’estómac. El dolor es massa fort. Però aquí és on es torna a fer present Derrida o, en el comentari del professor Martí, el que ens aporta Tolstoi.
La imatge dels dos taüts podria significar el perdó, el retrobament, el pensar la cohabitació amb el diferent com allò que ens fa humans. No hauria de significar equiparar víctima i victimari. Compartim el ser vulnerables i tots necessitem dels altres per viure.
El que li han fet a aquest professor és imperdonable. El que ens han fet com a comunitat educativa és imperdonable. Moltes accions ancorades en la venjança que s’estan produint ara mateix són imperdonables. ¿Podria la imatge dels dos taüts millorar-nos com a societat, com a comunitat?