Ja torno a ser a Bell Ville i m’agradaria parlar d’una de les coses que contrasten més amb el paisatge de Catalunya: La planura.
A Catalunya tenim un paisatge muntanyós que ens dóna contínues referències. Per exemple al Penedès tenim sempre present Montserrat per un cantó, el Montmell cap el baixant de Tarragona i el pic de l’Àliga per la banda de mar.
Al Vallès, així com també es situen amb referència a Montserrat, tenen a la Mola omnipresent i, cap a mar, Collserola amb la seva torre. Si estàs a Barcelona ciutat, el Tibidabo i Montjuïc et fan saber per on vas.
També, potser com a referent poc conegut però que sempre m’ha cridat l’atenció i m’ha situat, hi ha aquella muntanya a l’alçada de Montcada i Reixac quan vas cap a Barcelona que em recorda el “pan de azucar” de Río de Janeiro i que no sé com es diu.
Doncs bé, aquí a Bell Ville això no existeix. Som al mig de la Pampa i no hi ha ni un minúscul pujol, ni una lleugera ondulació. Per a que us feu una idea, som a 500km de Buenos Aires Capital i no es veu ni una sola muntanya en el trajecte. Quasi a 1000km de l’Atlàntic i el mateix paisatge.
Només si anem cap a l’oest, cap a la ciutat de Córdoba, trobem a 200km la serra amb el mateix nom i que pertany a una època geològica anterior als grans aixecaments com ara els Andes, l’Himàlaia, els Alps o els nostres Pirineus. El pic més alt és el Champaquí i voreja els 2.800m.
Amb això que explico el que vull dir és que, miris cap a on miris, no hi ha referents que s’aixequin sobre l’horitzó. De dia pots veure filades de núvols movent-se en un cel més que immens. De nit, apareixen els dubtes si la llum llunyana sobre l’horitzó es una estrella o la llum d’una “Estancia”.
El cel és la única referència. Diuen per aquí que aquesta característica forja el caràcter i que els pobles que habitaven aquestes terres abans que arribessin els europeus – els comechingones – estaven fets a la intempèrie: Vagar per aquestes immenses planures sense lloc on amagar-se, on fundar un poblat. El “gaucho”, el mític vaquer d’aquestes terres, també és un personatge taciturn, aspre, endurit davant la desprotecció.
Realment el cel es converteix en la referència. Durant el dia, a part dels dies clars amb un “celeste” immaculat, es poden veure l’anar i venir de núvols, turmentes i demés fenòmens meteorològics que farien les delícies del Picó i el Tomàs Molina.
Durant la nit el cel estrellat fa que la passió per l’astronomia se’t multipliqui. Tinc la sort de no tenir una gran contaminació lumínica i de poder gaudir de mirar el cel sense grans interferències. La Creu del Sud que feia i fa de guia als viatgers del sud. Orió vist cap per avall amb el Taure i les Plèiades a l’inrevés de com es veuen a l’hemisferi nord. Sírius coincidint amb el zenit de casa meva. La via làctia i els dos núvols de Magallanes que es poden arribar a veure a simple vista.
A tothom que li vingui de gust conèixer l’Argentina – i hi ha molts llocs per veure i meravellar-se – li recomano que faci per terra algun dels trajectes per anar d’un lloc a l’altre. Estic convençut que les llargues travesses amb “colectivo” per les planures argentines és una de les imatges que queden gravades en la retina del viatger europeu.
Fins la propera
Xavi
Foto 1 i Foto 2: Dos moments de l’evolució de la mateixa tormenta.
Foto 3: Una imatge típica de les carreteres argentines: Llargues rectes en la planura. En un viatge a la Patagònia vam arribar a comptar 85km sense una corba!!!
Foto 4: Una foto des de la teulada de casa. Bell Ville no té quasi edificis alts. Pots passar a pocs quilòmetres pel costat i no veure-la.