Aquest blog serveix, per una banda, per a que expliquem com són els llocs on actualment vivim i, per altre banda, per a que comentem com vivim tot el que passa a Catalunya des de la distància.
Doncs bé, jo sóc casteller de Sants i, tot i la distància, aquests dies estic molt emocionat ja que la meva colla hem fet el primer castell de nou pisos de la nostre curta història.
Com es fa això de ser casteller a la distància?
Des de ben petit que he fet castells. Primer a Vilafranca amb els “verds” i des del 94 amb els castellers de Sants. Probablement és el que més enyoro de no estar a Barcelona. He estat en moltes posicions, des d’anxaneta, passant per diferents pisos i diferents llocs a la pinya fins a haver estat cap de colla.
Fer castells és molt més que fer construccions humanes el diumenge o als assajos. Fer castells és formar part d’una petita comunitat. M’agraden les comunitats on s’estableixen lligams afectius i a l’hora s’exerceix una mena d’assamblearisme o proximitat en l’exercici de responsabilitats.
Fer castells implica objectius comuns, treball en equip, establir confiances, moltes hores de converses i, sobre tot, un espai de lleure no mediatitzat en que cadascú pot trobar el seu lloc.
Tenint en compte tot això, he anat seguint les evolucions dels assajos per mail i comentaris a la web de la colla. He anat seguint en detall les fotos del que s’ha anat aconseguint – mirant posicions, canvis, formes – per poder llegir entre línies com evolucionava la preparació d’aquest castell tan important per una colla castellera. I, finalment, vaig poder seguir en directe per Internet el moment en que carregàvem el tres de nou amb folre (dues setmanes després l’hem descarregat).
Les emocions són difícils d’explicar. Al web de la colla vaig obrir un espai on diferents membres de la colla explicaven com van viure el castell. Igual que una persona que ha perdut la vista es pot imaginar un paisatge amb el que li diuen i els seus records, així visc aquest castell en la distància, amb els fragments que em fan arribar els meus companys de colla.
Així que fa uns dies anava amb un somriure d’orella a orella comentant a tothom que coneixia – “Hemos cargado el tres de nueve, che!!” i se’m miraven pensant què li passa aquest….
Primera foto: Pilar de dos amb l’Ícel, el meu fill petit, al pati de casa.