Estimat Salva
En aquests dies farà boi un any que no ens veiem presencialment. Tot i que ajuda, no és el mateix veure’s a través de la pantalla que sentir-se. Enyoro les nostres xerrades i – tot i que no puguis parlar – les nostres trobades més recents. Passejar plegats, mirar-nos plegats.
Aprofito aquesta idea per parlar sobre el retrobament. Retrobar-se és i ha estat de les experiències més maques a partir de viure lluny. No importa si era quan vivíem a Barcelona o ara a l’Argentina. Sempre ens retrobem amb algú.
La imatge és recurrent. La selva camerunesa, a l’inici del noranta, tornant cap a l’Hospital a Ngobayang on treballava el Rafael. Al creuar quatre cases preguntes si encara és viu l’Abbe – no recordo el nom – amb qui havies compartir vida molts anys enrere. El Rafael diu que li sembla que sí i es sorprèn de que us coneixeu.
Girem en un trencall i el “tot terreny” té més dificultats per avançar. En un moment s’obre una clariana i apareixen alguns nanos. En la clariana es poden endevinar algunes cases. El cotxe s’atura i baixem. Davant de l’entrada d’una de les cases piquem de mans. És curiosa la coincidència. Aquí a l’Argentina també piquem de mans per avisar a una casa que som a fora. Picar de mans anunciant la nostre presència.
Entre la picada de mans i una ombra que s’intueix passen uns segons. Un home gran amb certes dificultats en el caminar surt. Un jove amic se’l mira des de fora amb un somriure. La vista s’acostuma a la llum i ens mira.
Alguna cosa està passant pel seu cap, intenta arrenglerar la imatge que té davant. La reconeix però no n’està segur. Poc a poc s’acosta, obre els braços, somriu. Tú, Salva, fa estona que tens l’ànima a punt.
L’abraçada és llarga, intensa i aquest precís moment té alguna cosa d’irreal. Dues persones que s’han construït, estimat i enyorat en un altre temps i en un altre espai, es retroben. El temps fa una pausa.
El que segueix forma part dels petits rituals que tots hem pogut viure alguna vegada. Presentació dels nous – en el meu cas un fill de la teva germana de llet – i tornar-se a abraçar per estar segurs de que ho estem vivint. Oferir alguna cosa per menjar i beure i començar a compartir un nou temps que aportarà un nou vímet a una relació construïda amb amor. Com sempre a l’Àfrica que ens has fet viure, la primera porció de la beguda es tira a terra oferint-la als que ja no hi són.
El Rafael comenta que és moment de marxar per aprofitar les hores de llum i dóna inici al ritual d’acomiadament. No ens hi estendrem gaire. Potser només direm que acomiadar-se és emplaçar-se cap al proper retrobament. Les paraules que vau dir continuen presents. Com a creients us vau emplaçar fins la propera o, directament, «on se retrouvament au ciel».
Què vol dir retrobar-se?
En qualsevol moment un sempre està amb sí mateix. Tot i que hi podem pensar amb sorpresa. Com és que jo sóc el mateix que fa cinc minuts? O mig any? O deu anys? Però, més enllà d’aquesta petita perplexitat, podem quasi afirmar una certa continuïtat.
Ara bé, les trobades amb els altres sempre estan separades per intersticis, per discontinuïtats en l’espai i en el temps. Aquestes discontinuïtats poden ser breus o formar periodicitats que marquen un devenir: el llevar-se amb la parella, els de casa; companys de feina, els nanos si som professors, els dependents dels comerços que freqüentem. El retrobaments són petits i ens organitzen el dia a dia.
Els retrobaments poden ser inesperats o bé els llargament enyorats. Aquests últims son els que es marquen com a senyals en la nostre pell. Aquella irrealitat inicial, aquell adonar-se que no és imaginació. L’olor, la sensació d’espai, el tacte, el ser-ne conscients.
Salva, anem acumulant ganes y enyor fins al proper moment d’irrealitat.
Una abraçada transoceànica
PD: La imatge és del documental de Pasolini, “Appunti per un’Oriestade Africana” (1972)